|
Temas
Archivos
Enlaces
|
 Mira que sóc imbècil. On he arribat? On volia? No! On volieu? No! Ara mateix m’estic adonant que la meva vida no m’ha dut enlloc. Res no estava planejat i les opcions eren infinites, però una cosa tenia clara: no volia complicar-me la vida i fer la meva. No volia una agenda plena de reunions. No volia preocupar-me per factures. No volia emprenyaments sense cap justificació. No volia estar obligat a veure gent que no em volia veure ni fer bona cara quan les coses no m’agraden. És possible que vulgui coses diferents de les que se’m proposen, i d’altres de les que tinc més a l’abast em vagin bé… però les vull triar jo. Ja sé que la societat ens presenta les opcions que tenim i que la majoria no pot triar, però avui he arribat al punt d’adonar-me que m’he de plantar. Prou. Estic fart de dependre de papers per a demostrar qui sóc. Jo sóc jo. Ni més ni menys. Se m’ha de conèixer i necessito una oportunitat… com tothom. Tot i això, ara faré el treball final per a obtenir un títol que no em farà ser més ni menys, però és necessari. Estic cansat de que la gent estigui de morros amb el món per futileses i que sense cap explicació, la resta de gent que estem al voltant haguem de saber-ho i posar remei a la causa dels emprenyaments. Encara que: faré tot el que pugui per a no fer-vos enfadar, escoltaré el que el volgueu explicar i, si depén de mi, us ajudaré a posar remei al que us pugui molestar. No vull tornar a dir el que voleu escoltar. Vull dir les coses com són, o com jo cregui convenient que s’han de dir, en tant que coneixent a la gent he après com es poden explicar les coses a cadascú, no contradint així el punt anterior. La hipocresia és el que més odio al món. Vull perseguir els meus propis objectius. Qui cregui que se’m pot acusar d’egoista, que ho faci, però que quan em conegui valori si en els nostres objectius comuns hem estat treballant junts o si li he donat un cop de ma quan he pogut en tot allò que he pogut. La meva vida ha marcat el meu caràcter dòcil i influenciable, i ara em trobo que no he aconseguit res del que haguès volgut i he deixat passar moltes oportunitats. En balanç, això és un fracàs. Si podré posar solució i redreçar la meva vida, no està clar. Molts són els entrebancs que m’he creat i no sé si els podrè desfer… L’únic que puc dir és que he decidit provar-ho. No trencaré amb la meva vida anterior, només he pres la decissió que amb tota la vida que porto a sobre, he de perseguir els meus objectius. Aquestes metes no tenen enunciat com: un cotxe tot terreny, una caseta a la muntanya o una feina d’executiu. L’únic que persegueixo és estar bé: no complicar-me la vida i fer la meva. “En un sopar de negocis al Japó, es pregunta sobre la cultura japonesa: - No ho entenc tot plegat, m’ho pot explicar? I el president de la companyia, agafa una porció de sashimi amb els palets i la portant a la boca. Després de reflexionar, contesta: - És evident que tenim un karma comú. [It’s obvious that we have a common karma.]” by: Sed abyectos: seréis verdaderos.  Quan jo era petit, mai volia tallar-me els cabells. No perque m’agradés la meva imatge amb cabell llarg o tingués fred al cap. Només era que no volia. Perque tenia por de que em fessin mal. Que me’n fa. Aquella ma extranya, que no sent, que no sap, que no coneix… que arrenca, doblega, descol•loca, estira i aixafa els meu cabells. Talla els meus cabells. Era un galifardeu quan ja la meva estètica m’era totalment indiferent. No em ve de nou. Em conformava amb la correcció amb la que creien els meus pares que havia de vestir. Era còmoda i no patia fred ni calor. Ja m’estava bé. Aquells jerseis de punt, o de mitja, que fins i tot la meva mare s’entretenia a fer-me amb una tècnica i paciència admirables i hitpnotitzants. Passava moltes tardes entre cabdells de fil o llana, fent anar les llarges agulles de fer mitja o els ganxets. A la meva germana va ensenyar-li a fer-ne… però ella no en va aprendre. És qüestió de qui pot més. El mestre o l’alumne. Sempre ha estat així i sempre ho serà. El mestre haurà d’oposar-se a les ganes de distreure’s de l’alume… i l’alumne lluitarà amb molta més força contra la voluntat d’ensenyar del mestre. El balanç, idealment hauria de distreure l’alumne amb allò que el mestre vol ensenyar. Potser amb paciència i un vano, potser ensenyarem les properes generacions. Aquesta era la tècnica que feia servir la meva mare: paciència i un vano. Recordo una escena en que ma mare pretenia ensenyar a ma germana a llegir les hores del rellotge. Hi havia un rellotge quadrat fet de cartulina taronja sobre la taula. Segurament fet per ma germana a l’escola. I ma mare li girava les busques i li feia dir l’hora… i no hi havia manera. Santa paciència… i sant vano. A la ma que no feia girar les agulles de cartulina, movia, amb un ritme tant precis o constant com podria tenir un pèndol d’un rellotge suís, un vano. N’hi havia molts, de vanos, per casa. Diria que la introductora de l’ús del vano a casa va ser la meva avia. Tot ho fa pensar. Faci fred o calor, plogui o nevi, contra vent i marea… la meva avia sempre tindrà un vano al seu costat. Estarà caminant, veient la tele, llegint una revista, rentant plats, mirant pel balcó… i ella sempre tindrà al seu costat un vano. Si la situació ho permet i no té les mas ocupades, aquest vano no romandrà quiet al seu costat. Amb la força del seu braç dret, o esquerre, ja que té habilitat amb totes dues mans, al seu costat sempre correra l’aire. El moviment constant d’un d’aquests vanos, amb decoracions florals la gran majoria, motius taurins alguns altres, molt folclòrics tots ells, sempre ha estat un signe d’identitat de la meva avia. Venim del sud. Venim de terres seques i hermes. On la vida estava marcada pels ràpids canvis a les collites de secà de les diverses temporades. Temporada del cotó. Temporada del cogombret. Temporada de l’oliva. Temporada del meló. Temporada del girasol. Jo realment no ho he conegut tot això. Només algunes anècdotes sentides de paraula dels meus pares de quan eren joves. Poques i testimonials dades gairebé oblidades pel temps i superades pels nous redords. Enyorança? No. Només m’agrada la memòria. La meva memòria està plena dels meus moments. De la meva gent. Però també de les vivències que aquesta gent m’ha fet arribar amb tot el seu orgull. Jo guardo aquests records que m’han regalat com si m’haguessin pertanyut… Tot i que en realitat, es podria dir que jo els he pertanyut a ells, a aquests records, perque la gent que m’envolta m’ha fet moltes vegades participar d’aquestes vivències i ara jo en formo part. El present no tapa el passat, només el col•loca en un aparador per a quan ens girem, el poguem observar i trobem el racó on posarem el present quan sigui passat. El meu pare sempre s’ha sentit orgullòs del seu passat. Eren altres temps i sempre ens els explica amb una llagrimeta al cor, no de pena, sinó d’alegria d’haver-los viscut i de poder transmetre’ls als seus fills. Així en formem part i nosaltres també els tenim en un raconet del nostre passat. De present cadascú en té el seu. Nosaltres individualment, i no s’hi valen excuses, caminem cap allà on triem. Arribem fins allà on les nostres forçes i els nostres mèrits ens permeten arribar. No generalitzo, segurament parlo només de mi. És el meu present. El meu camí ha seguit camins paral•lels als camins de molta gent en algun moment de la meva vida. Però jo he caminat i caminat cap allà on m’he vist capaç d’aconseguir el meu futur. Un futur llunyà encara. Per tant, un camí llarg el que encara he de caminar i ple de paral•lelismes amb els camins de molta gent. Sembla que parlo del passat, però parlo del present. El camí està en un punt que ahir era futur, avui present i demà passat. El present d’avui és el que m’he guanyat amb el meu camí. La meva caminada fins a un futur, m’ha portat a un present. El present del que m’he fet mereixedor. Tots hem dit alguna vegada que ens mereixiem un present millor. Tots hem pensat que la vida ens ha tractat injustament. Jo crec que el meu present, és l’únic que em mereixo. La vida de cadascú, la meva vida, podria haver esdevingut en unes altres circumstàncies, amb altra gent, en altres llocs… que podriem dir millors o pitjors. Tots voldriem una vida millor a la que portem, però no la tenim. No hem viscut fins a aconseguir una altra vida. Jo visc la meva vida, la que he aconseguit després de buscar la millor vida possible. Llavors aquesta és la millor vida possible… No he aconseguit molts somnis dels que pretenia. No he estat capaç de fer moltes coses de les que volia, ni tan sols, les que he fet, les he fet tan bé com haguès calgut. Però continuo caminant. Camino cap a un somi que ja no reconec, que ja no tinc, cap somni. Però vull caminar. Vinc d’un passat, d’una memòria, de recorrer un camí… i estic en un lloc que no s’assembla en res al que jo perseguia. Estic perdut enmig d’un camí… No sé on vaig. Vaig enlloc. Estic aquí… però no sé on. Sé d’on vinc, però no hi ha final. No existeix el meu final. No el meu. Només hi ha infinites opcions cap a on donar la següent passa. Dono una altra passa. Estic en el mateix punt del camí. Estic tan perdut com abans. Si desfaig el camí, la petjada quedarà allà en el passat, i si la torno a fer, ja no serà futur, serà un passat repetit. El meu camí ara consisteix a trobar cap a on anar. Miro enrera i veig el camí que he fet. Miro endavant i veig infinits camins sense marcar. Dono una passa cap a un d’aquests camins. Veig altra gent que camina mirant un punt en l’horitzó. Pregaré per a que no el perdin mai de vista i hi arribin. Jo miro al terra, per a buscar un punt proper cap a on donar la següent passa. Potser si el trobo i hi arribo, aixecaré la vista i trobaré un altre punt més llunyà cap on continuar. O potser no, potser no en trobo cap i continuaré caminant, perque no m’aturaré encara que no vagi enlloc. I caminaré per sempre més per anar a cap lloc… L’única cosa segura és que trobaré gent que sabrà on va. Gent que persegueix un futur, i si jo no tinc on anar, em faràn formar part d’aquest somni, d’aquell camí que han recorregut, dels seus records, del seu passat… fins arribar al seu somni. Així, guardaré a aquesta gent i les seves vides en el meu record… i els seus somnis, tots, seràn el meu. Espero que ho aconseguiu. Aquest és el meu camí. Observar com aconseguiu els vostres somnis… Ja he trobat el meu camí. “El segundo es sólo el primero de los que pierden” by: Caminante, sin caminos, con andares...  Als pesimistes... "La vida es sueño..." El motiu de la vida és assolir un somni? Si no tenim un somni, una fita que ens marqui el referent que hem de seguir, no té finalitat la nostra vida? No tenim vida? Si no provem d'aconseguir alguna cosa, encara que sigui inabastable, no en podem dir vida? No podem dir que hem viscut si no ho aconseguim? O ja és vida pel sol fet de perseguir un somni, independentment de si ho aconsegueixes o no? Què és la vida? Hem de mantenir sempre un somni? El somni... hem de creure'l factible? Ens ho hem de creure? Què passa si no tens somni? I si descobreixes que no te’l creus? "Y los sueños... sueños son." Els somnis són irrealitzables, inabastables, impossibles... perque sinò, deixarien de ser somnis... i deixarien de ser útils a la nostra vida. No serien la referència que guia la nostra vida. I ens els hem de creure, tot i trobar-nos un dia que allò cap a on hem estat corrent, continua tan lluny com el primer dia. Continuarà allà per sempre, perque és un somni. Tu l'has creat, i serà el teu somni. Però… si te n'adones que has creat un somni i que no té sentit, que ja no hi creus, hauràs de mirar al teu voltant i buscar alguna cosa que puguis agafar amb la ma, fer-lo somni, i agafar-lo... Pregaré per a que puguis agafar els teus somnis... Quan hagis agafat aquest somni petit, proper i real . Quan l'hagis realitzat, busca'n un altre. Una mica més lluny, però que amb una passa hi puguis arribar. Fes-lo somni, desitja'l, fes la passa i agafa'l… Pregaré per a que el puguis tenir... Continua caminant. Camina cap allà on vegis alguna cosa: una llum, una ombra, una forma, una figura... Prova de distingir que és. Imagina’t que pot ser. Explora els voltants. Avança. Has identificat un nou somni. Quan el tinguis a la vora, fes-hi una ullada. Apropa’t donant-hi voltes. Allarga el moment per a fer realitat un altre somni... Voldràs tenir-lo a les teves mans. I les teves mans, l'han d'envoltar i sentir... Espero que sentis la calor de tenir un somni entre les mans... Ara mira cap allà on hi havia el gran somni que havies creat. Continua allà. Sense realitzar. Necessitaves aconseguir altres petits somnis més a la vora per sentir que són possibles. Per voler tornar a fer realitat un gran somni. El teu somni. El teu gran somni. Mira el teu somni allà al cel. Inabastable. Gran. Teu. Saps que el pots aconseguir, saps que els somnis són realitzables. Ja n'has obtingut alguns... Pedalar més ràpid a la bicicleta, fer la truita tan bona com la de la mama, viatjar a aquella ciutat, viure aquells moments... Ja has viscut molts somnis. Ara aniràs a trobar el teu somni. Saps on és. Tu el vas deixar allà. Però ara ja no corres cap a ell com ho feies abans de veure que no l’atraparies. Ara camines cap a la seva llum, però ara no et cega. Ara la llum del teu somni t’i•lumina, et guia com un far i et deixa veure el camí… i en aquest camí, hi ha un munt de petits somnis que pots agafar amb la ma. I caminant una mica més cap al teu somni, en trobaràs molts més. Molts petits somnis que són, tots junts, el teu gran somni… la teva gran vida. Els somnis poden ser vida, perque "Los sueños son vida, y la vida... vida es."... "La memoria es como un perro, le tiras un palo y te trae lo que quiere..." by: Soñar es de vividores, vivir de soñadores...  a Terri Schiavo… Qui ets, tu que sempre escoltes el que dic…? No et parlo, però sé que em sents. Qui ets? Noto que hi ets… Saps tot de mi. Saps com he arribat a aquest punt en que vull saber qui ets… Vull dirigir-me a tu directament. Sense intermediaris. Fora l’aire…!!! Ara que vull saber coses de mi, te les he de preguntar a tu… No em podràs ajudar, ho sé. Això només ho puc fer jo… Però volia dir-te que ara que tinc la certesa de que hi ets, et necessito i et faré servir per a que m’escoltis… només aquesta vegada. Sé que ho has sentit. Que estàs escoltant. No sé si esperaves que ho digués, però era una possibilitat entre altres. Ara que m’he adonat de que hi ets, et dono las gràcies per ser-hi. Sé que ara hi ets i que sempre hi has estat… però no sé si continuaràs aquí quan sentis això. I jo, no sé si vull que segueixis amb mi o vull amb totes les meves forçes que marxis… Em temo que ho esbrinarem. Tampoc no sé si jo continuaré aquí. El futur és incert. El present m’agradava… Hola. Qui sóc? Sóc tu? Ets jo? Som? Un dia vaig caminar cap a una llum… i tu vas caminar amb mi. Llavors no vam saber si era aquella l’última o la primera… Abans d’aquell moment no recordo res. Foscor. Ja estavem junts? Ja m’escoltaves? T’he escoltat jo alguna vegada? No ho recordo. El que recordo és… no ho recordo. Estavem bé allà on estavem? Si estavem bé, per qué vam sortir-ne? Si estavem malament, ho vam solucionar? Tot és confús… En aquest moment les sensacions es barregen. Diria que és la culminació d’un cicle… però esperava poder aclarir-ho amb tu. Crec que no era el que voliem, el que JO no volia… però que era inevitable. Torno a la foscor… Torno a la foscor. És així. I no sé si vull portar-te allà amb mi. No vull que pateixis els meus mals. No et vull cap mal. Això seria pitjor que la foscor per a mi… que patisis algún mal… i que jo en fos la causa. Que he de fer per a salvar-te a tu? Jo…? No pateixis per mi. Les meves opcions són foscor o pitjor que la foscor. És el meu destí. Potser el nostre destí… però no vull ser la causa de la teva foscor… Quan vaig arribar em vas beneir amb la possibilitat de salvar el món. Alguna cosa molt dolenta he hagut de fer. Ho he hagut de fer molt malament… perque ni tan sols t’he pogut salvar a tu. Ara estem a la llum després de venir de la foscor. Voldria que et quedessis tot el temps possible gauidint de la llum. Fent-la durar. Voldria salvar-te… La meva penitència… és que el món no vol ser salvat. És el meu càstig. Ara he de marxar. Tornar a la meva foscor. Marxo amb tot el que vaig venir, res… i moltes altres coses que m’emporto amb mi. Tot és confús. M’agraden les coses bones que he rebut… de tu. Voldria deixar-les. Voldria emportar-me les coses dolentes que es queden amb tu. Voldria haver-te salvat. No he pogut salvar el món… no vas voler que et salvés. De la foscor vam venir junts diria jo. Ara estem a la llum. No recordo com era la foscor. Només sé que en vam sortir… Si estem bé ho hauriem de fer durar. M’agradaria poder-ne gaudir amb tu… però ara sóc foscor. I tinc por… i no vull que en tinguis. No vull que escoltis la meva por. No vull que la sentis. No vull que pateixis. No vull arrossegar-te a la meva foscor… perque per mi seria una foscor pitjor. Encara hi ets? Si? No? No ho sé ara… Encara que ja no hi siguis: gràcies. Sempre m’has escoltat. Gràcies. Perdona’m si mai no t’he escoltat. Perdona’m. No sé si ho he fet o no. No ho recordo. Perdona’m. No conec la teva veu. Perdona’m. No m’has expressat mai que et passa pel cap. Només sé que has patit amb mi, que has rigut amb mi, que has gaudit amb mi, que has plorat amb mi… Perdona’m pels mals moments i gràcies pels bons... Foscor… Sóc tu…? Ets jo...? Jo ja no hi sóc… Tu ja no hi ets… Crec que estàs en un altre lloc millor que la meva foscor… Crec que al final t’he pogut salvar… Al final, he salvat el món… Foscor… “El fracàs és només la prova irrefutable de que el desig mai no va ser prou fort.” by: Una persona lluitadora  A l’elector anònim... Fa uns dies que la gent em mira, em tracta i m’escolta com si fos un polític... i jo no sóc un polític. Mai no he entès que era la política. Com és que algú s’hi pot dedicar o estudiar una cosa com ciències polítiques? No sé que és la política, ni hi entenc, ni molt menys m’atreviria a parlar-ne... perque no aportaria res. Només parlo del que veig... Segons he observat una possible definició de política és: del que és parla abans o després de parlar de futbol, amb el mateix resultat que la conversa de futbol, cap… Molta gent pensa que política és administrar els recursos que tenim per a millorar allò que ens sembla millorable... però m’he adonat que la gent parla per parlar. “Has de tenir consciència política, has de tenir una opció...” diuen. Molta gent té triada una opció política d’acord amb els seus ideals, diuen, però he vist que la gent s’acomoda a unes icònes que diuen que els representen... Per tant la gent no té idees, la gent s’acopla al que sigui, al que li vagi bé a cadascú... Aquest dies, que s’havia de votar el referèndum per a dir si estavem d’acord o no amb el ‘Tractat pel qeual s’establix una Constitució per a Europa’ que ens proposaven, els comentaris més sentits ha estat: ‘Jo votaré SI/NO perque jo sóc Socialista/Popular/d’Esquerra/ho diu el Carod/ho diu el Rajoy/ho diu el Zapatero/m’ho han dit’, o l’altre, l’opció majoritaria, ‘Jo no votaré perque no serveix per a res’... Així el que demostrem és que no creiem en la política... Els de dretes, els d’esquerres, els de centre... tots són en realitat de la mateixa opció política: que facin la feina els altres, per a beneficiar-nos a nosaltres. Als de dretes ja els va bé el que hagin dit els que parlen en nom d’un himne, els d’esquerres ja els va bé el que hagin dit els que parlen davant de la massa... I tots aquest, sumant-hi els que prefereixen directament no participar, formen la societat: queixant-se de tot en hores de conversa, però no participant quan tenen una mínima oportunitat de fer-ho... Tot això no vol dir que no existeixin els que tenen les coses clares. Potser no s’ho han llegit o no ho han entés, o potser sí, ho han llegit i han entés del que se’ls parla... però com a mínim hi ha qui ho té clar. Algún d’aquests m’ha explicat que aquesta constitució que ens proposen no és bona, que li manquen coses i d’altres estan malament... Proposen que sigui el poble qui faci aquesta constitució per a que sigui el poble els que decideixi que vol, no els polítics... S’ha posat mai d’acord una comunitat de veïns? No m’imagino a quatre-cents milions de persones posant-nos d’acord en una constitució que faci content tothom. Tothom hi trobarà mancances i errades sempre. En tot cas, aquesta és una constitució amb mancances i errades... però per que no començar a treballar amb aquesta i quan veiem si les coses funcionen o no les anem afegint, esborrant i corretgint...? Si un nen només vol llaminadures, els pares no li han de donar verdures, carn, peix...? He sentit a dir que la democràcia és la dictadura del poble. Aquest poble, que som tots, i que no volem una mateixa cosa. Nosaltres, poble, on sempre hi haurà una part que no estarà conforme amb les altres i que unes destruirien unes altres per aconseguir els seus objectius. Nosaltres, poble, dient que els polítics no són poble, representació escollida pel poble, però no acceptant que els que hem triat per a representar-nos ens representin. Nosaltres, poble, volem acordar les normes que ens han de conduir en el benefici comú... No hi ha res menys comú que el benefici, que és particular... Per això, poble com jo, volem desentendre’ns del que els qui ens representen han acordat com a Tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa i redactar les nostres normes, entenent que les ja redactades no son nostres... El poble és sobirà. El poble ha de governar el seu destí. El poble, no com a unitat sinó com a individus, vol, i es sent capacitat per a redactar les seves normes universals. La majoria pensem que és just que cadascú ha de tenir llibertat. Cadascú pot ser un nen o un poble. La llibertat pot ser voler menjar caramels o unes definir les normes de els pobles, desentenent-nos dels nostres representants. El nen, que no té el criteri que dóna l’experiència de la vida, ha de poder patir mal de panxa? El poble, des-unit, que no es posa d’acord per a deixar-se representar i no coneix totes les variables, sobretot polítiques, que governen la humanitat, ha de poder imposar-patir les normes que uns altres han de patir-imposar? Jo crec en que algú entendrà que estem fent i perque hem fet aquesta Constitució. Jo crec que aquesta o qualsevol altra Constitució que ens haguessin proposat hagués estat tan bona o dolenta com aquesta. Jo crec que per alguna constitució haviem de començar (a no ser que triessim l’anarquisme com a opció, que és una altra opció vàlida, perque no?) i el que no entenc, és quin problema hi ha a començar amb una Constitució qualsevol si podem anar corretgint els problemes sobre la marxa. No podem anar polint aquest text? Quin problema hi ha per a reunir-nos quan anem detectant les deficiències d’aquesta Constitució i arreglar-los? Hem de tenir una Constitució fixada i inamovible? Qué és la política? Sisplau, reflexionem-hi… i fem alguna cosa. No ens hem d’aturar en només parlar. Si les coses no ens agraden canviem-les, però no serveix de res alçar la veu més que l’altre per a no res. NOTA MENTAL: Llegir ‘La República’ de Plató… i desprès el ‘Tractat pel qual s’establix una constitució per Europa’… “Un jove que no és d’esquerres no té cor. Si quan es fa gran continua sent d’esquerres, és que no té cap…” by: Un elector anònim…  A Brain4Rent... Hem sortit del llit aquest matí...? Nosaltres ens hem aixeca’t a aquesta hora del matí? Nosaltres hem fet el café per a mantenir-nos desperts? Nosaltres ens hem posat aquesta roba? Nosaltres hem anat a fer allò que haviem de fer? Nosaltres hem passat hores provant de no adormir-nos, anant a fer un altre cafè a la màquina? Nosaltres hem dinat un entrepà amb una ampolla d’aigua de la màquina? Nosaltres hem anat a parlar amb algú al que estem obligats a trobar-nos pels passadissos? Nosaltres hem plegat massa tard per a anar a fer un beure amb els amics? Nosaltres hem obert la nevera per a sopar un tros de llom passat per la paella i unes patates de bossa? Nosaltres hem posat la tele per a mirar aquella parella que es baralla o a aquella familia que fa dies que no veu a la iaia? Nosaltres hem anat a dormir a aquella hora de la nit per a demà tornar a aixecar-nos a la mateixa hora del matí? Nosaltres hem sortit del llit aquest matí…? Nosaltres no voliem estar al llit fins que el Sol estigués ja ben alt i el fred hagués marxat? Nosaltres no voliem banyar-nos a la platja aquest matí? Nosaltres no haviem triat una roba que no era un uniforme? Nosaltres no voliem pujar en un avió per anar a viure una aventura a no se sap on? Nosaltres no voliem coneixer gent nova que ens proposesin nous reptes? Nosaltres no haviem triat el nostre menjar favorit per avui? Nosaltres no voliem quedar amb aquella persona que tan bé ens fa sentir? Nosaltres no voliem anar a fer allò pel que vivim? Nosaltres no voliem riure al voltant d’una taula preparada per a acollir els millors amics? Nosaltres no voliem anar a la millor festa aquesta nit? Nosaltres no voliem quedar-nos a veure sortir el Sol… agafats de la mà amb la persona que volia agafar-nos la mà? Hem sortit del llit aquest matí...? “Un pesimista veurà l’ampolla mig buida. Un òptimista veurà l’ampolla mig plena. Un murphysta veurà l’ampolla mig plena… per a després comprovar que el vi està agre…” by: Brain4Rent  A ‘Les Joves’… Avui començo a escriure. Ja ho he fet abans, però em jutjo continuament i mai no em sembla res prou bo... ni tan sols bo. No només em jutjo en el que escric, sinó que també en allò que dic, faig o penso... Res no és ni tan sols bo. No sóc pesimista ni em considero el més terrible dels dimonis. Però em conec prou bé per a saber que mai no ho faig prou bé... ni tan sols bé. Si estigués sol al món, el que amb tota seguretat faria, seria estar tot el dia corregint-me a mi mateix. Dient-me durant tota la meva existència que no camino en posició correcta, que no respiro ritmicament, que no faig exercici, que no sé parlar... que no sé... Per sort, no estic sol en aquest món i la resta de la humanitat no em jutja com em jutjo jo mateix. He trobat gent que em jutja, clar que sí. Tothom jutja, però molts pocs coneixen a algú i molt pocs es deixen coneixer. Jo sóc impossible de conèixer, ho sé... La meva mancança a l’hora d’expressar-me em fa poc accesible a qui tingui alguna intenció més que jutjar-me... [Estic donant voltes al que vull dir, però no hi arribo amb les paraules... Quan les paraules fallen...] Per alguna inexplicable raó, el fet de no poder-me coneixer m’ha apropat a gent que volia que la coneixesin. El temps que no sabria dedicar a fer-me coneixer, l’he dedicat a coneixer gent que sabia fer-se coneixer. No he après a fer-me coneixer, però gràcies a tots aquells que m’han deixat que els conegués i perdó per no haver aconseguit expressar-me de manera que em poguessiu coneixer. La gent que m’ha fet sentir millor ha estat la gent que m’ha permès que la coneguès, que m’ha jutjat i que, encara no sé perque, m’ha fet sentir valorat... bé, m’ha preguntat, m’ha fet sentir... una persona normal. Que sóc una persona normal ha estat la segona cosa més bonica que m’han dit mai. La primera va ser: no canviis mai... Sóc simple. Com no he d’anar amb aquells que em fan sentir bé? Quan he trobat gent que em feia sentir bé de veritat, m’hi he sentit atret i els ho he provat d’agrair... [Avui sembla que aquesta blogia s’ha convertit en una mena de diari personal... Avui és avui... però espero que això evolucionarà.] Un dia vaig coneixer unes persones que em van trastocar molts esquemes. Mai no he tingut habilitat per a apropar-me a la gent. La gent d’aquestes contrades és més aviat desconfiada d’entrada i, tot i que inexplicablement tinc molts i bons amics, quan coneixes algú no esperis a anar a fer un beure a l’endemà. Hi ha casos i casos, però per a mi no és habitual. Un dia algú vingut de terres llunyanes va venir a trobar-me. De fet no em buscava a mi... ni a ningú, si ho penso bé. Però em va trobar. Jo sóc d’aquí i coneixent la gent de per aquí, després de l’hola-hola no esperaba res més... Però un parell d’hores o tres més després de l'hola-hola van donar per a parlar de moltes coses en el primer dia... Segon dia. Tercer dia. Quart dia... Cada dia és com el primer. Cada dia hi ha coses de que parlar. Cada dia algú té en compte el que pogui dir, pensar o fer... Una altra persona a la que podia dir “amic”... No en singular... En vaig coneixer d’altres vingudes del sud, del nord i de terres més llunyanes encara... Em van jutjar. Em van voler coneixer. Em van deixar que les conegués. Em fan sentir... bé. Ara que publico això, ara que ja m'he revisat moltes vegades tot el que hi deia... continua sense semblar-se gaire a res del que havia preconcebut, a res al que podia haver dit... Al final han quedat paraules més o menys enllaçades... Al final no sé que he fet ni que ha resultat. El meu judici diu que no he fet res de bo, però ha quedat això... Resultat: em feu sentir bé... Potser no sóc tan mala persona (mala persona, de no aprofitable, no de dolent...) Potser no escric tan malament. Però segur que no he aconseguit expressar el que volia expressar. No està prou bé... ni tan sols bé. "Algunes persones no han de viure. Han de sacrificar-se per a fer les coses tal i com s'han de fer. Així la vida continuarà i els que no s'han sacrificat poden pensar que les coses s'han de fer tal i com les va fer algú altre que s'ha sacrificat... i poder viure" by: La tia de Peter Parker  A tannhauser i a katakrek... Fa temps que algú em va parlar del que era una blogia. Aquest algú em va convidar a coneixer la blogia d'un amic, que encara no era comú en aquell temps. Vaig trobar idees varies, moments diversos i expressions plasmades en paraules que deien coses que em sonaven, que coneixia, que m'eren familiars. Eren pensaments... Un temps més tard, aquell amic que em va fer coneixer la blogia d'un amic, va començar una altra blogia. Avui l'amic de l'amic d'aquella primera blogia que vaig visitar de manera conscient ha obert una blogia... Jo he obert aquesta blogia. Per què? No ho sé. Suposo que és una de les poques característiques de la meva personalitat, la personalitat de tots... Suposo que per mimetisme. Suposo que per a encetar quelcom de nou que no havia fet abans... perque ningú abans ho havia encetat. Les metes d'uns són els èxits dels altres. Jo admiro tot aquell que és capaç de fer qualsevol cosa que jo no sóc capaç de fer o que ni tan sols m'atreveixo a somiar... Suposo que aquesta blogia va començar, no quan la vaig registrar a 'no se quin' servidor, sinó que va néixer quan vaig descobrir com s'expressaven les persones... Una de les meves mancances, una de les meves característiques de fet, és tenir clares les idees, però ser incapaç d'expressar-les... Aquesta blogia serà un experiment, un entrenament per a posar a prova la meva capacitat d'expressar-les. Veureu, els que em coneixeu, que moltes de les coses aquí dites per mi, són interpretacions, calcs, redissenys, repeticions, copies més o menys fidels de les algun dia expressades per algú, més o menys proper... Les meves idees idees són propies de la gent. Algú les va expressar d'alguna manera, jo vaig acceptar o refusar l'idea i vaig captar les seves formes. Ara repetiré aquestes idees, acceptades o refusades, i les expressaré tal com sigui capaç de fer. Alguna cosa de la forma com em van ser expressades les idees va quedar en mi, i és veurà reflectit... La intenció, però, és allunyar-me de com ho fan els altres... El futur és incert... La meva meta són els èxits dels que admiro... 'Espero i desitjo que algú copiarà quelcom d'aquest treball perquè això voldrà dir que ha tingut alguna utilitat i si hi sumem el que pugui aportar el copiador, tot plegat servirà per avançar en el coneixement.' by: Un autor. Ya tienes weblog. Para empezar a publicar artículos y administrar tu nueva bitácora busca el enlace administrar abajo en esta misma página.
Deberás introducir tu email y contraseña para poder acceder.
En el menú que aparecerá arriba podrás: ver la página inicial (Inicio); escribir y publicar un artículo nuevo; modificar las preferencias de la bitácora, por ejemplo: los colores; Salir del weblog para desconectar de forma segura y ver la portada tal y como la verían tus visitantes.
Puedes eliminar este artículo (entra en modificar > botón eliminar). ¡Que lo disfrutes!
|
