MANOLO LA CENA TE LA HACES SOLO
A Les Joves
Avui començo a escriure.
Ja ho he fet abans, però em jutjo continuament i mai no em sembla res prou bo... ni tan sols bo. No només em jutjo en el que escric, sinó que també en allò que dic, faig o penso... Res no és ni tan sols bo.
No sóc pesimista ni em considero el més terrible dels dimonis. Però em conec prou bé per a saber que mai no ho faig prou bé... ni tan sols bé.
Si estigués sol al món, el que amb tota seguretat faria, seria estar tot el dia corregint-me a mi mateix. Dient-me durant tota la meva existència que no camino en posició correcta, que no respiro ritmicament, que no faig exercici, que no sé parlar... que no sé...
Per sort, no estic sol en aquest món i la resta de la humanitat no em jutja com em jutjo jo mateix. He trobat gent que em jutja, clar que sí. Tothom jutja, però molts pocs coneixen a algú i molt pocs es deixen coneixer. Jo sóc impossible de conèixer, ho sé... La meva mancança a lhora dexpressar-me em fa poc accesible a qui tingui alguna intenció més que jutjar-me...
[Estic donant voltes al que vull dir, però no hi arribo amb les paraules... Quan les paraules fallen...]
Per alguna inexplicable raó, el fet de no poder-me coneixer mha apropat a gent que volia que la coneixesin. El temps que no sabria dedicar a fer-me coneixer, lhe dedicat a coneixer gent que sabia fer-se coneixer. No he après a fer-me coneixer, però gràcies a tots aquells que mhan deixat que els conegués i perdó per no haver aconseguit expressar-me de manera que em poguessiu coneixer.
La gent que mha fet sentir millor ha estat la gent que mha permès que la coneguès, que mha jutjat i que, encara no sé perque, mha fet sentir valorat... bé, mha preguntat, mha fet sentir... una persona normal. Que sóc una persona normal ha estat la segona cosa més bonica que mhan dit mai. La primera va ser: no canviis mai...
Sóc simple. Com no he danar amb aquells que em fan sentir bé? Quan he trobat gent que em feia sentir bé de veritat, mhi he sentit atret i els ho he provat dagrair...
[Avui sembla que aquesta blogia sha convertit en una mena de diari personal... Avui és avui... però espero que això evolucionarà.]
Un dia vaig coneixer unes persones que em van trastocar molts esquemes. Mai no he tingut habilitat per a apropar-me a la gent. La gent daquestes contrades és més aviat desconfiada dentrada i, tot i que inexplicablement tinc molts i bons amics, quan coneixes algú no esperis a anar a fer un beure a lendemà. Hi ha casos i casos, però per a mi no és habitual.
Un dia algú vingut de terres llunyanes va venir a trobar-me. De fet no em buscava a mi... ni a ningú, si ho penso bé. Però em va trobar. Jo sóc daquí i coneixent la gent de per aquí, després de lhola-hola no esperaba res més... Però un parell dhores o tres més després de l'hola-hola van donar per a parlar de moltes coses en el primer dia...
Segon dia. Tercer dia. Quart dia... Cada dia és com el primer. Cada dia hi ha coses de que parlar. Cada dia algú té en compte el que pogui dir, pensar o fer... Una altra persona a la que podia dir amic...
No en singular... En vaig coneixer daltres vingudes del sud, del nord i de terres més llunyanes encara... Em van jutjar. Em van voler coneixer. Em van deixar que les conegués. Em fan sentir... bé.
Ara que publico això, ara que ja m'he revisat moltes vegades tot el que hi deia... continua sense semblar-se gaire a res del que havia preconcebut, a res al que podia haver dit... Al final han quedat paraules més o menys enllaçades... Al final no sé que he fet ni que ha resultat. El meu judici diu que no he fet res de bo, però ha quedat això...
Resultat: em feu sentir bé... Potser no sóc tan mala persona (mala persona, de no aprofitable, no de dolent...) Potser no escric tan malament. Però segur que no he aconseguit expressar el que volia expressar. No està prou bé... ni tan sols bé.
"Algunes persones no han de viure.
Han de sacrificar-se per a fer les
coses tal i com s'han de fer.
Així la vida continuarà i els que
no s'han sacrificat poden pensar que
les coses s'han de fer tal i com les
va fer algú altre que s'ha sacrificat...
i poder viure"
by: La tia de Peter Parker
2 comentarios
katakrek -
JIP -
un saludo.