Un andaluz color de caramelo

Quan jo era petit, mai volia tallar-me els cabells. No perque m’agradés la meva imatge amb cabell llarg o tingués fred al cap. Només era que no volia. Perque tenia por de que em fessin mal. Que me’n fa. Aquella ma extranya, que no sent, que no sap, que no coneix… que arrenca, doblega, descol•loca, estira i aixafa els meu cabells. Talla els meus cabells.

Era un galifardeu quan ja la meva estètica m’era totalment indiferent. No em ve de nou. Em conformava amb la correcció amb la que creien els meus pares que havia de vestir. Era còmoda i no patia fred ni calor. Ja m’estava bé. Aquells jerseis de punt, o de mitja, que fins i tot la meva mare s’entretenia a fer-me amb una tècnica i paciència admirables i hitpnotitzants. Passava moltes tardes entre cabdells de fil o llana, fent anar les llarges agulles de fer mitja o els ganxets.

A la meva germana va ensenyar-li a fer-ne… però ella no en va aprendre. És qüestió de qui pot més. El mestre o l’alumne. Sempre ha estat així i sempre ho serà. El mestre haurà d’oposar-se a les ganes de distreure’s de l’alume… i l’alumne lluitarà amb molta més força contra la voluntat d’ensenyar del mestre. El balanç, idealment hauria de distreure l’alumne amb allò que el mestre vol ensenyar. Potser amb paciència i un vano, potser ensenyarem les properes generacions.

Aquesta era la tècnica que feia servir la meva mare: paciència i un vano. Recordo una escena en que ma mare pretenia ensenyar a ma germana a llegir les hores del rellotge. Hi havia un rellotge quadrat fet de cartulina taronja sobre la taula. Segurament fet per ma germana a l’escola. I ma mare li girava les busques i li feia dir l’hora… i no hi havia manera. Santa paciència… i sant vano. A la ma que no feia girar les agulles de cartulina, movia, amb un ritme tant precis o constant com podria tenir un pèndol d’un rellotge suís, un vano. N’hi havia molts, de vanos, per casa.

Diria que la introductora de l’ús del vano a casa va ser la meva avia. Tot ho fa pensar. Faci fred o calor, plogui o nevi, contra vent i marea… la meva avia sempre tindrà un vano al seu costat. Estarà caminant, veient la tele, llegint una revista, rentant plats, mirant pel balcó… i ella sempre tindrà al seu costat un vano. Si la situació ho permet i no té les mas ocupades, aquest vano no romandrà quiet al seu costat. Amb la força del seu braç dret, o esquerre, ja que té habilitat amb totes dues mans, al seu costat sempre correra l’aire.

El moviment constant d’un d’aquests vanos, amb decoracions florals la gran majoria, motius taurins alguns altres, molt folclòrics tots ells, sempre ha estat un signe d’identitat de la meva avia. Venim del sud. Venim de terres seques i hermes. On la vida estava marcada pels ràpids canvis a les collites de secà de les diverses temporades. Temporada del cotó. Temporada del cogombret. Temporada de l’oliva. Temporada del meló. Temporada del girasol.

Jo realment no ho he conegut tot això. Només algunes anècdotes sentides de paraula dels meus pares de quan eren joves. Poques i testimonials dades gairebé oblidades pel temps i superades pels nous redords.

Enyorança? No. Només m’agrada la memòria. La meva memòria està plena dels meus moments. De la meva gent. Però també de les vivències que aquesta gent m’ha fet arribar amb tot el seu orgull. Jo guardo aquests records que m’han regalat com si m’haguessin pertanyut… Tot i que en realitat, es podria dir que jo els he pertanyut a ells, a aquests records, perque la gent que m’envolta m’ha fet moltes vegades participar d’aquestes vivències i ara jo en formo part.

El present no tapa el passat, només el col•loca en un aparador per a quan ens girem, el poguem observar i trobem el racó on posarem el present quan sigui passat. El meu pare sempre s’ha sentit orgullòs del seu passat. Eren altres temps i sempre ens els explica amb una llagrimeta al cor, no de pena, sinó d’alegria d’haver-los viscut i de poder transmetre’ls als seus fills. Així en formem part i nosaltres també els tenim en un raconet del nostre passat.

De present cadascú en té el seu. Nosaltres individualment, i no s’hi valen excuses, caminem cap allà on triem. Arribem fins allà on les nostres forçes i els nostres mèrits ens permeten arribar. No generalitzo, segurament parlo només de mi. És el meu present.

El meu camí ha seguit camins paral•lels als camins de molta gent en algun moment de la meva vida. Però jo he caminat i caminat cap allà on m’he vist capaç d’aconseguir el meu futur. Un futur llunyà encara. Per tant, un camí llarg el que encara he de caminar i ple de paral•lelismes amb els camins de molta gent.

Sembla que parlo del passat, però parlo del present. El camí està en un punt que ahir era futur, avui present i demà passat. El present d’avui és el que m’he guanyat amb el meu camí. La meva caminada fins a un futur, m’ha portat a un present. El present del que m’he fet mereixedor. Tots hem dit alguna vegada que ens mereixiem un present millor. Tots hem pensat que la vida ens ha tractat injustament. Jo crec que el meu present, és l’únic que em mereixo.

La vida de cadascú, la meva vida, podria haver esdevingut en unes altres circumstàncies, amb altra gent, en altres llocs… que podriem dir millors o pitjors. Tots voldriem una vida millor a la que portem, però no la tenim. No hem viscut fins a aconseguir una altra vida. Jo visc la meva vida, la que he aconseguit després de buscar la millor vida possible. Llavors aquesta és la millor vida possible…

No he aconseguit molts somnis dels que pretenia. No he estat capaç de fer moltes coses de les que volia, ni tan sols, les que he fet, les he fet tan bé com haguès calgut. Però continuo caminant. Camino cap a un somi que ja no reconec, que ja no tinc, cap somni. Però vull caminar. Vinc d’un passat, d’una memòria, de recorrer un camí… i estic en un lloc que no s’assembla en res al que jo perseguia. Estic perdut enmig d’un camí… No sé on vaig. Vaig enlloc. Estic aquí… però no sé on.

Sé d’on vinc, però no hi ha final. No existeix el meu final. No el meu. Només hi ha infinites opcions cap a on donar la següent passa. Dono una altra passa. Estic en el mateix punt del camí. Estic tan perdut com abans. Si desfaig el camí, la petjada quedarà allà en el passat, i si la torno a fer, ja no serà futur, serà un passat repetit.

El meu camí ara consisteix a trobar cap a on anar. Miro enrera i veig el camí que he fet. Miro endavant i veig infinits camins sense marcar. Dono una passa cap a un d’aquests camins. Veig altra gent que camina mirant un punt en l’horitzó. Pregaré per a que no el perdin mai de vista i hi arribin. Jo miro al terra, per a buscar un punt proper cap a on donar la següent passa. Potser si el trobo i hi arribo, aixecaré la vista i trobaré un altre punt més llunyà cap on continuar. O potser no, potser no en trobo cap i continuaré caminant, perque no m’aturaré encara que no vagi enlloc. I caminaré per sempre més per anar a cap lloc…

L’única cosa segura és que trobaré gent que sabrà on va. Gent que persegueix un futur, i si jo no tinc on anar, em faràn formar part d’aquest somni, d’aquell camí que han recorregut, dels seus records, del seu passat… fins arribar al seu somni. Així, guardaré a aquesta gent i les seves vides en el meu record… i els seus somnis, tots, seràn el meu.

Espero que ho aconseguiu. Aquest és el meu camí. Observar com aconseguiu els vostres somnis…

Ja he trobat el meu camí.

“El segundo es
sólo el primero
de los que pierden”

by: Caminante, sin caminos, con andares...