Avui és el primer dia de la resta de la meva vida
Mira que sóc imbècil. On he arribat? On volia? No! On volieu? No! Ara mateix m’estic adonant que la meva vida no m’ha dut enlloc. Res no estava planejat i les opcions eren infinites, però una cosa tenia clara: no volia complicar-me la vida i fer la meva.
No volia una agenda plena de reunions. No volia preocupar-me per factures. No volia emprenyaments sense cap justificació. No volia estar obligat a veure gent que no em volia veure ni fer bona cara quan les coses no m’agraden. És possible que vulgui coses diferents de les que se’m proposen, i d’altres de les que tinc més a l’abast em vagin bé… però les vull triar jo.
Ja sé que la societat ens presenta les opcions que tenim i que la majoria no pot triar, però avui he arribat al punt d’adonar-me que m’he de plantar. Prou.
Estic fart de dependre de papers per a demostrar qui sóc. Jo sóc jo. Ni més ni menys. Se m’ha de conèixer i necessito una oportunitat… com tothom. Tot i això, ara faré el treball final per a obtenir un títol que no em farà ser més ni menys, però és necessari.
Estic cansat de que la gent estigui de morros amb el món per futileses i que sense cap explicació, la resta de gent que estem al voltant haguem de saber-ho i posar remei a la causa dels emprenyaments. Encara que: faré tot el que pugui per a no fer-vos enfadar, escoltaré el que el volgueu explicar i, si depén de mi, us ajudaré a posar remei al que us pugui molestar.
No vull tornar a dir el que voleu escoltar. Vull dir les coses com són, o com jo cregui convenient que s’han de dir, en tant que coneixent a la gent he après com es poden explicar les coses a cadascú, no contradint així el punt anterior. La hipocresia és el que més odio al món.
Vull perseguir els meus propis objectius. Qui cregui que se’m pot acusar d’egoista, que ho faci, però que quan em conegui valori si en els nostres objectius comuns hem estat treballant junts o si li he donat un cop de ma quan he pogut en tot allò que he pogut.
La meva vida ha marcat el meu caràcter dòcil i influenciable, i ara em trobo que no he aconseguit res del que haguès volgut i he deixat passar moltes oportunitats. En balanç, això és un fracàs. Si podré posar solució i redreçar la meva vida, no està clar. Molts són els entrebancs que m’he creat i no sé si els podrè desfer… L’únic que puc dir és que he decidit provar-ho.
No trencaré amb la meva vida anterior, només he pres la decissió que amb tota la vida que porto a sobre, he de perseguir els meus objectius. Aquestes metes no tenen enunciat com: un cotxe tot terreny, una caseta a la muntanya o una feina d’executiu. L’únic que persegueixo és estar bé: no complicar-me la vida i fer la meva.
“En un sopar de negocis al Japó,
es pregunta sobre la cultura japonesa:
- No ho entenc tot plegat, m’ho pot explicar?
I el president de la companyia,
agafa una porció de sashimi amb els palets i
la portant a la boca. Després de reflexionar, contesta:
- És evident que tenim un karma comú.
[It’s obvious that we have a common karma.]”
by: Sed abyectos: seréis verdaderos.
A Les Joves